Extret de la cartellera del cinema Truffaut de Girona.
http://www.cinematruffaut.com
LA BOMBA DEL LICEU
Catalunya, 2009.
Direcció i guió: Carles Balagué.
Aparicions: Eduardo Mendoza, Lluís Permanyer, Francisco González Ledesma, Antoni Dalmau...
Durada: 84 min.
Gènere: Documental.
Idiomes: Català i castellà.
ESTRENA: 12 DE MARÇ de 2010
Sinopsi:
A finals del s. XIX un fet va commocionar la societat catalana: l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu amb el resultat de vint morts. Més d’un segle més tard, La bomba del Liceu és una reflexió sobre aquells fets, amb diversos testimonis, com el novel·lista Eduardo Mendoza o l’historiador Lluís Permanyer, entre d’altres.
L’anarquisme, el modernisme, les execucions públiques i la burgesia del s. XIX es donen la mà amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions antisistema, sempre amb el Teatre del Liceu com a espai d’una confrontació que avui encara és present.
El Liceu i la crònica de la convulsió anarquista
Des de que “La casita Blanca” es convertís en un inesperat èxit sorpresa, el barceloní Carles Balagué ha fet una encomiable tasca de recerca -a vegades més propera al periodisme d’investigació que pròpiament a l’exercici cinematogràfic-, que ara sembla tancar amb “La bomba del Liceu”. Enllestint ja un guió en col·laboració amb Cuca Canals –la guionista habitual de Bigas Luna- Balagué té ganes de cloure aquesta etapa i tornar a la ficció, però mentrestant ens deixa una nova mostra de la “història amagada” del nostre passat recent que ja era contingut transversal dels seus anteriors documentals.
Si a “La casita Blanca” ens descobria la intrahistòria del meublé més famós de Barcelona i a “Arropiero, el vagabund de la mort” –que acaba d’estrenar a França- relatava la increïble trajectòria del major assassí en sèrie de la crònica negra espanyola, a “La bomba del Liceu” es centra en un dels períodes més convulsos i violents de la història de Catalunya, el que va des de l’atemptat anarquista al Liceu, el 1893, fins pràcticament la Setmana Tràgica, uns quants anys després. Balagué retrata aquesta època apassionant, en la que conflueixen l’esplendor del Modernisme, l’auge imparable de l’Anarquisme i l’ascens de la nova burgesia catalana, com un període clau per entendre l’evolució de la societat catalana durant tot el s.XX. I per fer-ho, s’envolta d’algunes de les figures –majoritàriament cronistes de la ciutat o periodistes- que millor coneixen la història de Barcelona: Lluís Permanyer, Josep Martí Gómez, Joan de Déu Domenech, Eduardo Mendoza, Antoni Dalmau o Paco González Ledesma. I també de grans coneixedors de la història del Liceu, com el mestre apuntador Jaume Tribó o l’historiador Roger Alier. Un autèntic “dream team” de savis i especialistes: difícilment es pot comptar amb millor reguitzell d’experts per explicar un tema com aquest. El mateix Balagué reconeix que tenia molt clar que no volia una veu en off que servís de fil conductor del documental i que preferia que fossin els principals investigadors i coneixedors de la història de la ciutat els que anessin introduint l’espectador en les anècdotes, reflexions i dades que ens ajuden a entendre el que va passar en aquella època.
Una de les dificultats amb les que s’ha trobat el director català és la manca d’imatges o recursos visuals amb els que poder il·lustrar els esdeveniments que s’expliquen. És per això que opta per resseguir la memòria gràfica, pictòrica i fotogràfica de l’època i sobretot de situar-se en els escenaris reals de la ciutat tal com són actualment. També converteix el Liceu en l’escenari principal, però filmant-lo d’una forma especial i mirant de traslladar d’alguna forma l’espectador amb determinats recursos sonors a l’època en què passen els fets que analitzem”. També apareixen seqüències de la pel·lícula “Mariona Rebull” en l’adaptació que en va fer el 1947 José L. Sáenz de Heredia, i en les que es reprodueix el moment de l’atemptat al Liceu. Per Balagué, convertir l’episodi en un fet novel·lesc va ajudar a mitificar-lo, tot i que fins molts anys més tard no es va ser conscient del nivell de convulsió que va viure Barcelona des d’aquell moment fins pràcticament la Setmana Tràgica.
A “La bomba del Liceu” també es nota que Balagué té un especial interès per investigar com els fets del passat es projecten en la memòria col·lectiva de la Barcelona actual, i com s’han transformat els espais que van ser escenari fonamental de la vida ciutadana d’aquell moment. Un dels moments que més sobten de la pel·lícula és la llarga seqüència rodada a l’IES Milà i Fontanals –situat a la plaça Folch i Torres, escenari de les execucions públiques a finals de s.XIX- amb un grup de joves –perfectament representatius del component multiètnic dels habitants del Raval actual- que debaten a partir de la realitat que va tenir lloc fa més d’un segle al mateix espai físic que ara ocupa el seu centre d’ensenyament. És una seqüència que remet inevitablement a “La clase”, el film de Laurent Cantet, que també té com a escenari un institut multiètnic de França. I és un exemple de com “La bomba del Liceu” acaba superant les temptacions d’academicisme o d’esdevenir un monòton documental històric, per convertir-se en un valuós exercici de memòria històrica connectada al present.
Paco Vilallonga
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
